Mirades Aire: Contraforma, de Maria i Joan Diví

Nota important: del 24 de desembre de 2025 al 7 de gener de 2026, l’exposició romandrà tancada.

L’aire és allò que mai no veiem i, tanmateix, ens sosté. Ens envolta, ens travessa, ens dona alè i moviment. És absència i presència alhora: no té cos, però és condició de tota forma. Sense aire no hi ha veu, no hi ha respir, no hi ha vida.La seva naturalesa invisible només es revela quan entra en contacte amb allò que el delimita. El moviment que genera, el buit que omple, la lleugeresa que sosté. L’aire és la contraforma de l’existència: la part callada que fa possible el soroll, el silenci que acompanya cada gest, la matèria intangible que modela allò tangible.En la nostra vida quotidiana oblidem sovint que vivim immersos en ell, com peixos dins l’aigua. Però l’aire és la primera i l’última cosa que toquem: el primer crit i l’últim sospir. Entre aquests dos instants, l’aire és company constant i discret, espai de llibertat i record de fragilitat.

L’exposició Mirades Aire: Contraforma, amb fotografies de Maria i Joan Diví Figueras (Girona) – la tercera del cicle Mirades que promou la Demarcació de Girona del COAC -, vol ser un exercici de mirada cap a l’invisible, una invitació a reconèixer la bellesa del que no es deixa atrapar. El projecte proposa una pausa, un espai on observar allò que normalment passa desapercebut, allò que només es manifesta en el gest subtil de la llum, en el moviment d’una forma o en la vibració d’un instant que el vent altera. Les imatges busquen captar aquesta presència fràgil, aquest límit entre el que és visible i el que ja no ho és, i converteixen l’aire en protagonista silenciós. A través de les fotografies, es revela com l’aire dialoga amb les formes, com crea espais, com defineix buits que esdevenen tan significatius com els volums que els envolten. D’aquesta manera, l’exposició ens convida a prendre consciència d’aquest moviment constant que modela el món i que, malgrat la seva discreció, determina la manera com percebem el que ens envolta. Perquè la vida, com l’aire, només es fa visible quan es mou, quan ens transforma i deixa una empremta fugaç en el temps, recordant-nos que allò més essencial sovint és també allò més difícil de veure.