25. Walden 7. 1970

5 Dibuix: monumentalitat. Ricardo Bofill, RBTA. © Ricardo Bofill Taller de Arquitectura, Arxiu RBTA
02/02/2019


Autors: Taller de Arquitectura: Ricardo Bofill, Anna Bofill, Salvador Clotas, Peter Hodgkinson, Ramón Collado, Joan Malagarriga, Manuel Nuñez Yanowsky, Dolors Rocamora, Serena Vergano i José Agustín Goytisolo
Ubicació: Ctra. Reial, 106, Sant Just Desvern

 

El projecte se situa en un terreny de 45.000 m2, en el lloc que antigament ocupava la fàbrica de ciment Samson.

Com en els exemples anteriors, la construcció incorpora el màxim terreny a l’interior, però en aquest cas ho farà a dues escales: una primera, de mida gran, que situa els edificis en el perímetre, tancant una gran plaça central, i una altra, de menor escala, en què la construcció hi incorpora l’espai públic en forma de places i rambles interiors.

De tot aquest conjunt només es construirà l’edifici principal, que ha perdurat amb el nom de Walden 7. Aquest edifici ocupa 5.250 m2 de terreny i consta de 1.100 mòduls de 5,3 x 5,3 x 2,5 metres i de 16 plantes d’alçària constant.

La cèl·lula bàsica de l’edifici és un cub de 5,30 x 5,30 x 5,30 metres, per un dels costats del qual passen totes les xarxes d’instal·lacions. Cada cèl·lula bàsica comprèn dos mòduls d’habitatge, i els habitatges tenen un, dos, tres o quatre mòduls, en funció de les necessitats dels inquilins.

Aquestes seccions són el resultat de les variacions d’una secció tipus, aconseguides per simetria. La secció tipus es construeix aplicant un moviment de translació a una cèl·lula de l’edifici. Aquest moviment de translació es fa mitjançant tres eixos compresos en un mateix pla vertical: un eix oblic, un altre de vertical i un altre d’oblic en sentit contrari.

Aquests desplaçaments de la cèl·lula base porten com a resultat un decalatge que és el que es fa servir com a passadís d’accés a l’habitatge. En els pisos inferiors els decalatges tindran lloc a l’interior, i als pisos superiors es produiran a l’exterior. A partir de les diverses simetries d’aquesta peça es va configurant tot l’edifici. El criteri d’ordenació és l’organització al voltant de cinc patis monumentals, un de central i quatre als vèrtexs. El pati central serà el que recollirà totes les comunicacions verticals.

La circulació de l’edifici es completa mitjançant passarel·les que uneixen el nucli d’ascensors al pati central amb els passadissos perimetrals definits anteriorment.

Aquests espais comuns entre plantes, tanmateix, són exclusivament espais de comunicació i difícilment, per la seva mida, poden utilitzar-se com a espais comuns de relació, que de manera obligada s’ha de produir a la planta baixa o a la coberta de l’edifici. Però a diferència de la coberta discontínua del barri Gaudí de Reus, per la qual es passeja quan es circula per l’edifici, a la coberta plana del Walden s’hi ha d’accedir expressament.

El Walden 7 és un edifici que en la seva distribució d’habitatges bé podria haver estat una ciutat en l’espai, fins i tot en les seves grans places, com les de la planta baixa i la coberta, però hi falten espais i serveis a les zones intermèdies. En canvi, la bonica silueta, els patis monumentals a la planta baixa i la terrassa utilitzable ens recorden La Pedrera d’Antoni Gaudí.

Probablement la conclusió s’acosta al poema de José Agustín Goytisolo. En tots els casos que hem vist s’obtenen edificis extraordinaris, però la utopia de la ciutat en l’espai es quedarà en això, una utopia inassolible, almenys en els temps que corren.

 

WALDEN
JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO
Del llibre Taller de Arquitectura

I

Quisieron construir
Un lugar muy diverso de los ya conocidos
Un refugio en el aire
Contra la indiferencia y la vulgaridad.

Allí soñaron un espacio libre
Como una partitura abierta a mil sonidos
Como una iglesia desbordando incienso
Por ventanas y claustros y jardines.

Igual que en cueva o en castillo mágico
Todo iba a cambiar en aquel sitio
Todo iba a cambiar porque en el sueño
Las cosas imposibles ocurren fácilmente.

II

Ah cómo se impusieron al deseo
Las fuerzas más oscuras:
Las ordenanzas y la tinta roja
Mutilaron los planos y borraron la luz.

Todo en su sitio de una vez por siempre
Quiten esos jardines y numeren las casas
Vendan a metros cúbicos el aire
Y acójanse a las normas más estrictas.

Y así quedó aquel sueño
Reducido a unas pocas variaciones
Mientras que la utopía se alejaba
Perdiéndose en el cielo como un águila altiva.

III

Si un deseo es hermoso
Cambia la realidad aun cuando falle
Y así se puede contemplar lo hecho
Como algo inhabitual y sorpresivo.

Allí se mezclan modos de vida diferentes
Hay cierta intimidad en la colmena
Se ven sitios de encuentro y de reposo
Desafiando al aire desde su forma ambigua.
De lo ocurrido con aquel proyecto
El tiempo dejará señales en los muros.
Si el sueño fracasó porque todoEstaba preparado para que así ocurriera.

Fernando Marzá i Neus Moyano: «Walden 7: Taller de Arquitectura»
Quaderns d’arquitectura i urbanisme, núm. 244, 2004, p. 18-53