20. Conjunt residencial «Les Escales Park»

Arquitectes: Josep Lluís Sert (Sert, Jackson & Associates) en col·laboració amb Josep Anglada
Daniel Gelabert i José Ribas
Ubicació: C. Sor Eulàlia de Anzizu, 46

L’edifici separa la seva façana de la línia del carrer, intentant generar una pell vegetal que serveixi de protecció perimetral a tot el conjunt construït. Es reivindica, d’aquesta manera, la massa vegetal preexistent al solar, formada per pins i avets centenaris que es mantenen i aïllen l’edifici dels carrers i sorolls de l’exterior.

El desnivell del solar es va suavitzant a través de plataformes que incorporen el programa de tot el conjunt. A la part més baixa se situa l’aparcament. Aquest element, que lògicament compta amb el suport d’un sistema de murs i pantalles de formigó, funciona com a base per a tot l’edifici. A sobre se situa la planta baixa i l’espai exterior comunitari. Finalment, l’edifici creix amb vuit plantes formades per tres dúplex, un símplex i una terrassa transitable.

L’accés a l’edifici es produeix mitjançant una rampa suau descendent que uneix el nivell del carrer amb la galeria vidrada perimetral. Així mateix, aquesta defineix l’interior de la planta baixa i incorpora els cinc nuclis verticals de l’edifici. La rampa ha de salvar, a més, una làmina d’aigua que envolta l’edifici desdibuixant així la seva confluència brusca amb el terra.

Pel que fa a la tipologia dels habitatges, Sert recorre a solucions ja assajades basant-se en l’esquema modern de dúplex lecorbuserià. La disposició escollida per l’arquitecte situa les estances diürnes a la planta inferior. El saló, orientat a sud, dobla la seva altura i s’obre a l’exterior amb una terrassa també a doble nivell; totes aquestes estances són de petites dimensions. Es tracta d’una solució que fa referència directa a arquitectures més pròpies del Moviment Modern d’uns anys enrere: el pavelló de l’Esprit Nouveau i els Immeubles-villas de Le Corbusier, per exemple.

L’interior es reflecteix en la façana i la compon mitjançant un ritme de buits i plens, llums i ombres que determinen la veritable essència i estètica de l’edifici. A la planta superior se situen els dormitoris.

El jardí es duu fins a les terrasses, creixent en altura i convertint tot l’edifici en un bosc vertical, potser un dels primers del segle xx.

El 1974 va rebre el premi FAD d’Arquitectura.

Mónica Soto Albó, Docomomo