19. Edifici Banca Catalana. 1965-1968

Arquitectes: Josep Maria Fargas i Enric Tous
Ubicació: Pg. de Gràcia, 84

Quan els arquitectes Enric Tous i Josep Maria Fargas van resultar guanyadors del concurs restringit convocat per Banca Catalana, amb la seva façana modulada —en el seu moment una simple façana i res més— és indubtable, en vista dels resultats actualment obtinguts, que devien quedar al marge de la inquietud que, tal vegada per a una altra persona, hauria suposat tenir pendent de resolució la integració d’aquella façana amb el complex restant que havia de tancar. De ben segur que ja aleshores tindrien plantejada la qüestió i el problema s’apuntaria implícitament en el seu disseny, amb el doble significat de les seves cares.

L’exterior, la façana per antonomàsia, representativa, esteticista, conceptualment afí amb l’arquitectura de l’Eixample, únic recurs aparent d’un edifici a mitja illa de cases, entre mitgeres, és un embolcall fabulós, més que un element de tancament, subtil i transparent. La cara interior, per contra, és funcional i exacta, fins al punt que allò que des del seu anvers podria interpretar-se apressadament com espacialment elemental, o intuir-se insuficientment regulador del procés espacial interior-exterior, adquireix des del revers la consistència precisa d’allò clarament definitori.

En efecte, aquell procés es desenvolupa en tres etapes: nucli central, àmbits perifèrics i element de tancament. Però de totes aquestes, en l’última rau l’originalitat del tractament espacial, començant per reconèixer la paradoxa de centrar-lo precisament en la geometria bidimensional d’un pla. I, tanmateix, és així en resultar continguda la projecció cap a l’exterior pel sorprenent predomini ambiental de les opacitats respecte als grans buits vidriats, que no superen mai la simple condició d’obertures necessàries.

Cal insistir que allò que, vist des de fora, podria semblar malbaratament i excés de transparència, es transfigura des de dins en mesura i moderació, en virtut de les diferents funcions exigides al tancament: continuïtat, succió, «entrada lliure», dit d’una altra manera, en el primer cas; i empara, intimitat, buit proporcionat, en el segon.

Podem preguntar-nos com un pla, un mateix i únic pla, permet tal repertori de possibilitats.

Només imagino una resposta:

Per l’hàbil coexistència de dues escales ajustades a les diferents exigències funcionals abans esmentades. En la seva virtut, la tallant geometria del pla es transmuta en vibrant element integrador d’antinòmies: cara i creu, anvers i revers, davant i darrere, exterior i interior. Això justifica el fet d’atribuir-li el caràcter d’element espacial, com deia abans, tant per la seva biunívoca missió vinculant com per la racionalista circumval·lació imposada per a la seva comprensió total.

És important destacar una altra qüestió: l’accent formal amb què s’ha concebut la façana a partir d’una trama modulada elemental, bàsicament plana, només amb els conjugats paraboloides de plàstic, opacs, rítmicament contrastats amb l’envidrament.

Tous i Fargas semblen haver considerat en el seu valor just allò que Julián Marías, més d’una vegada, ha denominat l’«estructura empírica de la vida humana». La societat, en efecte, no sembla disposada a cancel·lar un important cabal de les seves aspiracions congènites; entre aquestes, la de l’obra ben feta. I també la de l’obra bella. No hem d’oblidar que un edifici amb façana a una via pública de primer ordre està destinat a ser sensorialment perceptible per part de pràcticament tota una comunitat. La seva interpretació intel·lectual potser no es troba a l’abast de tothom, però la seva imatge visual no escapa a ningú.

Calia, doncs, que la resposta a aquest fet evident fos degudament conseqüent, com així ho permet afirmar tant la preocupació formal revelada pels autors com també els materials emprats, en còngrua relació amb les possibilitats econòmiques de l’entitat promotora. Materials cars, més que luxosos, consistents, duradors, al servei d’un propòsit revelador d’una vocació i capacitat tecnològiques poc comunes. Materials que, com tots els comercialment explotats, subministrats pel mercat, no tenen en principi cap altre objecte que ser emprats almenys alguna vegada. He de confessar que no conec cap producte, en el camp de la construcció o fora d’aquest, la fabricació del qual s’emprengui amb la trèmula esperança de no ser mai utilitzat.

La modulació de la façana, que ni conceptualment, ni mecànicament ni tecnològicament té relació amb un «mur cortina», sinó més aviat amb un «carrossat» per la seva funció d’encobrir el mecanisme intern o amb un «carenat» per les seves còmodes condicions de muntatge i desmuntatge, al servei de possibles previstes mutacions, és la traducció de la vertebració modular interna, també modificable a voluntat, segons les sol·licitacions derivables en cada moment d’una organització en evolució i desenvolupament progressiu.

Res, excepte els accessos verticals i les limitacions òbviament imposades per les dimensions del solar i les ordenances municipals d’edificació, pot desestimar-se com a fix a perpetuïtat. Panells, cel rasos i paviments estan interrelacionats de manera minuciosa però també flexible per una exigent normalització que afecta també a portes, envidraments i fins i tot mobiliari d’oficina, aparells d’aire condicionat i elements d’il·luminació.

El mòdul principalment utilitzat correspon a un terç de 2,50 m, és a dir, a 0,83 m, encara que també s’ha recorregut als dos terços i a la meitat d’aquella xifra, és a dir, a mesures de 1,66 m i de 1,25 m, respectivament.

És indicatiu de l’esperit tecnològic de Tous i Fargas, no només l’esmentat ús de la modulació en les seves obres, sinó la repetició d’elements, com ara part dels de façana, i de sistemes, com els de compartimentació, prèviament experimentats, de manera anàloga a com ho fa la producció industrial, fet que els permet introduir successivament aquelles modificacions i millores que l’experiència del seu ús els aconsella.

Ara bé, el procés es truncaria sense la implicació d’una factor fonamental —recerca a part— encara restringidament considerat i, tanmateix, íntimament lligat al quefer tecnològic industrial. Aquest factor és el disseny.

Tot i el risc de pecar de simplista, no em puc resistir a aquesta esquematització: a l’obra de Tous i Fargas, allò estrictament arquitectònic es condensa en l’estructura i en els espais bàsics; la resta és disseny. Tot allò que tanca, compartimenta o defineix, tant interiorment com exteriorment, és sempre disseny. Però quan recorrem l’edifici de Banca Catalana ja acabat, amb l’estructura esvaïda, llevat de la primera planta, i amb els seus espais anul·lats com a tals, a excepció dels vestíbuls principals, quan obrim una porta, quan caminem per un passadís, quan ens recolzem en la barana d’una escala, l’únic aparent és el disseny i el seu significat.

Paga la pena tenir-ho present perquè, en oberta contraposició a aquella producció nostàlgica, finisecular en plena era atòmica elucubrada en hermètiques torres d’ivori i, en conseqüència, desarrelada de les exigències del moment, última baula —fins ara— de la sèrie de neologismes que han assolat el panorama cultural de la nostra arquitectura en les passades dècades, l’obra de Tous i Fargas destaca per la seva projecció cap al futur, per la seva fe en una metodologia orientada cap a sortides vàlides, pel seu enfrontament decidit amb la dificultat, entesa com a obstacle estimulant, sempre superable.

Bona prova d’això és la resolució de l’estructura, atesa la diversitat de funcions exigides a un edifici d’aquesta complexitat: aparcament, càmeres de seguretat, sala de màquines, servei auto-xec, vestíbuls, oficines, despatxos, sales diverses, restaurant, etc.

A partir de la primera planta, l’amplada del solar està dividida en dos llums de 9 i 14 m respectivament, i en conseqüència els pilars queden reduïts a una sola filera en profunditat.

La primera planta rep els pilars de les plantes superiors, sobre potents jàssenes de gelosia, d’alçada anàloga a la totalitat de la planta.

El paisatge estructural resultant, amb el calat de la seva sèrie de macrobigues transitables, és una de les troballes més impressionants de l’edifici —lamentablement relegat a un ús secundari— en competència amb la imaginativa ambientació de les cambres cuirassades, les dissenyades cobertes de l’àtic i del sobreàtic o la libèrrima escala de servei, que sembla aparèixer al marge de la sistemàtica modular.

Tot i que de manera molt esbossada, hauríem de tractar algun aspecte més: l’usuari, entre d’altres.

S’ha tingut en compte l’usuari en la seva doble vessant de client i empleat. El client és atès i informat des del primer moment per personal competent, sense analogia possible amb l’anacrònic dit índex, de rumb indefinit. Els ambients de treball, amagats a la perspectiva des dels vestíbuls públics, permeten un desenvolupament laboral i humà més espontani. La circulació per l’interior no cohibeix. Resulta tan natural com en una grans magatzems, fins i tot pel complement de la música, que no falta ni tan sols als ascensors.

Però, i la pintura? I l’escultura? Tindran cabuda algun dia en espais i superfícies que semblen idonis per a la seva pressentida ubicació?

Ángel Serrano Freixas, «Un edificio diseñado», Cuadernos de arquitectura, núm. 70, 1967, p. 24-29