15. El disseny als anys seixanta. Organització sectorial, pedagogia, indústria i divulgació

El camp del disseny es desenvolupa amb força en el context català durant els anys seixanta. Abans ja existia una fèrtil tradició productiva i fins i tot associativa, tot i que amb múltiples regressions històriques i dificultats de consolidació.

Cal observar aquest desplegament en quatre àmbits simultanis però clarament diferents, que marquen l’esdevenir d’aquesta disciplina al llarg de l’època. D’una banda, s’aprecia el que podríem anomenar un intent d’organització sectorial, exemplificada en la fundació de l’ADI-FAD (Associació de Dissenyadors Industrials), el 1960, amb el precedent de l’IDIB (Institut de Disseny Industrial de Barcelona), que es va configurar el 1957, i de l’ADG-FAD (Associació de Directors d’Art i Dissenyadors Gràfics), el 1961. Ambdues entitats estaven inscrites al FAD (Foment de les Arts Decoratives), associació impulsada per artesans i arquitectes el 1903. Així mateix, el 1958 es van crear els premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme; el 1961, els premis Delta de Disseny de Producte, inspirats en els Delta italians que s’atorgaven a Milà; i el 1964, els premis Laus de Disseny Gràfic i Comunicació Visual. Paral·lelament, el disseny barceloní participa de forma activa en la construcció de xarxes associatives internacionals. L’ADI-FAD, per exemple, és acceptada com a membre de l’ICSID (International Council of Industrial Design Association) durant la seva segon assemblea, que té lloc a Venècia el 1961; André Ricard és escollit vicepresident de l’ICSID durant el tercer congrés de París, el 1962; durant aquell mateix any, l’ADG-FAD participa a Londres en la creació d’ICOGRADA (International Council of Graphic Design Association). D’altra banda, té lloc una important evolució en el territori pedagògic, la conseqüència principal de la qual és l’aparició, el 1961, d’Elisava, la primera escola de disseny a Espanya, i, el 1967, com una escissió ideològica de l’anterior, l’escola EINA. Es produeixen igualment diverses iniciatives empresarials en les quals el disseny ocupava un paper protagonista en la mecànica industrial. Tres casos paradigmàtics serien els laboratoris farmacèutics Geigy, que, a partir de 1961, compten amb la direcció d’art d’Yves Zimmermann i on van treballar, entre d’altres, la dissenyadora Toni Miserachs; les publicacions corporatives de la impremta Indústries Gràfiques Francisco Casamajó, també a càrrec de Zimmermann des de 1966; i, per últim, la botiga GRIS (1969) dels dissenyadors Carles Riart i José Juan Bigas Lunas. Finalment, al llarg de la dècada, s’estén una progressiva tasca de divulgació del disseny des de línies i formats molt diversos, com les publicacions d’arquitectura i interiorisme o els catàlegs de productes i fires empresarials. Hem inclòs en aquest apartat, pel seu caràcter singular, els escrits de Manuel Vázquez Montalbán per a la revista Hogares modernos amb el pseudònim de Jack, el Decorador (1969-1972), que constitueixen una mena de reportatges sociològics sobre una Barcelona que treu el cap als nous rituals urbans i consumistes.

Des de l’arquitectura també s’observa com el disseny va penetrant en el camp de la reflexió teòrica conjunta. Alguns exemples són el número 43 de Cuadernos de arquitectura (1961), que va incloure tres articles d’André Ricard, Santiago Pey i Rafael Marquina amb què convidaven a repensar la disciplina; o els textos «Diseñar para un público o contra un público» d’Oriol Bohigas, número 45 (1961) de la mateixa revista, i «El culto al objeto» d’Antoni de Moragas, número 46 (1961), en els quals dos autors seminals dels cinquanta agafaven el testimoni de l’assaig sobre disseny, confrontant-se així amb els teòrics de la generació següent. Certament, Pey i Marquina van liderar, des de Cuadernos de arquitectura i entre 1961 i 1966, una veritable impugnació a les anomenades «inèrcies artesanals» a l’encalç d’un reconeixement del disseny com la pràctica autònoma, professionalitzada i industrial.