10. L’arquitectura escolar de MBM. 1956-1974

L’arquitectura escolar és un dels capítols més destacats dins de l’extensa trajectòria de l’estudi MBM. Propiciats per la proximitat amb Artur Martorell, pare de Josep maria Martorell i un dels principals promotors de la renovació pedagògica a Catalunya, els seus primers encàrrecs són fruit de les relacions amb diversos professionals del sector i amb els nous mètodes d’ensenyament. Al mateix temps, MBM va investigar a fons l’avantguarda internacional en l’àmbit de l’arquitectura escolar, dotant-se d’un conjunt molt ampli de referències en les tradicions angleses, nord-americanes i del nord d’Europa.

Podríem dividir en tres períodes els grups escolars realitzats durant gairebé trenta anys. El primer, entre 1956 i 1960, englobaria els instituts laborals d’Amposta (1955-1957) i Sabiñánigo (1955-1958), en què Martorell i Bohigas van col·laborar amb Joaquim Gili i Francesc Bassó, com també cinc centres d’educació primària posats en marxa pel Plan Nacional de Construcciones Escolares, i que va incloure les escoles Ramiro Ledesma (1956-58), Antoni Parera (1957-58), Sant Antoni Maria Claret (1957-58), Timbaler del Bruc (1957-58) i Baró de Viver (1957-77), a més de tres grups escolars a Terrassa (1956-1960), amb la participació de Josep Pratmarsó. El segon període, ja amb David Mackay incorporat a l’estudi, abastaria de 1961 a 1972, tenint com a resultat l’escola Sant Gregori de Sabadell (1961), l’escola Garbí a Esplugues de Llobregat (1962-67) i els conjunts escolars de Pineda de Mar (1967-69), Vilanova i la Geltrú (1968-71) i Montbau (1969). El tercer i últim període, entre 1972 i 1979, estaria format per dues escoles: Thau (1972-74) i Costa i Llobera (1976-79).

Tots aquests centres educatius van ser àmpliament difosos a través de nombroses publicacions nacionals i internacionals, i van esdevenir pioners i referents per al desenvolupament de l’arquitectura escolar.

—

El 1954, Josep Maria Martorell i Oriol Bohigas van participar, juntament amb Joaquim Gili o Francesc Bassó, en el Concurs d’Instituts Laborals. La seva proposta va rebre el tercer premi, raó per la qual van edificar els instituts laborals d’Amposta (1955-1957) i Sabiñánigo (1955-1958). Més tard, amb la posada en marxa del Pla Nacional de Construcciones Escolares, construeixen cinc centres d’educació primària: les escoles Ramiro Ledesma (1956-58), Antoni Parera (1957-58), Sant Antoni Maria Claret (1957-58), Timbaler del Bruc (1957-58) i Baró de Viver (1957-77), a més de tres grups escolars a Terrassa (1956-1960), amb la col·laboració de Josep Pratmarsó.

A principis dels seixanta, des de diferents fòrums de debat internacionals, es produeix un nou impuls en el desenvolupament de la tipologia arquitectònica escolar. La XII Triennal de Milà (1960) va dedicar una atenció especial al tema de l’escola. Bohigas va considerar aquest moment com l’inici de la successiva pèrdua d’importància de l’aula a l’encalç de les virtuts pedagògiques dels espais comuns. Nodrint-se de les teories de l’arquitecte italià Uberto Siola, Martorell va sintetitzar de la manera següent les principals necessitats dels nous edificis escolars:[1]

1. Espais servits i espais de servei.
2. Un nucli d’activitats obert al barri; agafen importància els paràmetres social i comunitari.
3. L’aula de múltiples funcions, superant així l’ensenyament passiu.
4. Escoles d’una dimensió important per tal que la seva presència compti com a centre comunitari en l’entorn urbà.
5. L’aula com a punt de referència del grup-classe, per tal que la socialització pretesa en una educació d’accent comunitari no esdevingui un vague estat d’ànim dels alumnes.
6. La flexibilitat, entesa no tant com a possibilitat de modificació de la disposició de l’edifici, sinó com a caracterització dels espais arquitectònics per tal que siguin adaptables a diferents usos, i per tal que provoquin la mobilitat dins de l’escola i forcin l’explosió del grup classe i la creació d’agrupacions diferents en relació amb centres d’interès molt diversos.
7. Els espais intermedis concebuts i valorats, conseqüentment, com a espais pedagògics.
8. Els itineraris interiors a l’edifici-escola valorats com a possibilitat de trobada i relació.

A partir d’aquestes premisses, i ja amb la incorporació de David Mackay el 1962, MBM van projectar edificis escolars en què els espais relacionals eren focus al voltant dels quals es desenvolupava tota l’activitat de l’escola. D’aquesta manera, les aules s’obrien cap a llocs polivalents, destinats a activitats en grup, que es vinculaven al seu torn a l’àrea comuna principal. Van recuperar, així mateix, l’escala domèstica a l’edifici escolar per oferir als nens uns ambients acollidors. Aquestes característiques van articular les seves propostes d’arquitectura pedagògica a partir dels anys seixanta, consolidant-se així en les seves obres successives.

El primer edifici escolar que van projectar segons el model anterior va ser l’escola Sant Gregori de Sabadell (1961), que no es va arribar a construir i que s’inspirava en el pavelló escolar britànic de la XII Triennal de Milà, resultat de més d’una dècada d’investigació per part de l’oficina estatal sobre les construccions escolars. Un any després, amb l’encàrrec de l’escola Garbí (1962-1967), a Esplugues de Llobregat, van concebre una escola d’esquema centralitzat. L’edifici va ser promogut per un grup de pedagogs que seguien el model educatiu de Pere Vergés, director de l’antiga Escola del Mar de Barcelona, i aquells que van fundar Instituciones Pedagógicas S.A., una entitat que va comptar amb subvencions particulars dels mateixos exalumnes i el suport de l’associació de pares. El conjunt incloïa parvulari, escola primària i secundària per a 400 alumnes. Martorell, Bohigas i Mackay van dur a terme el projecte en col·laboració amb l’equip de pedagogs perquè la seva arquitectura contribuís a la tasca educativa. Aquesta obra va tenir un reconeixement important i es va publicar en nombroses revistes nacionals i internacionals com Nueva Forma, Summa, L’Architecture d’Aujourd’hi, The Architectural Review, L’Architettura o Werk-Architere, entre d’altres.

Posteriorment, la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona va encarregar a MBM tres conjunts escolars a Pineda de Mar, Vilanova i la Geltrú i el polígon Montbau.[2] L’assessor educatiu designat per l’entitat bancària va ser Ramon Fuster Rabès, defensor d’una escola catòlica però no confessional, el qual va promoure l’obertura pública d’aquests espais i la seva interrelació amb els barris on estaven situats. Per això, es van disposar una sèrie de serveis com la biblioteca, les zones d’esport o les sales audiovisuals per tal que poguessin ser utilitzats per exalumnes i persones de barri. Aquesta experiència suposava una aposta per la coresponsabilitat educativa a càrrec de la ciutadania i per un procés de formació contínua que enfortia els vincles comunitaris dins de la vida urbana.

MBM va aplicar les mateixes estratègies d’escala en aquests tres grups escolars que a Garbí, és a dir, un espai central ampli de geometria clarament definida i aules disposades en el perímetre de manera discontínua, que acotaven els espais intermedis. El sistema constructiu també va ser similar: l’espai central es va mantenir diàfan, tot i que, en aquesta ocasió, es va optar per cobertes de llosa reticular per permetre el trànsit de la coberta. A la resta de la construcció es van utilitzar els mateixos materials. Aquestes escoles milloraven, respecte a la Garbí, la relació seqüencial entre els diferents espais, mantenint l’eficàcia de l’esquema en escoles de més capacitat i incorporaven la demanda d’un major nombre de sales d’ús comú específiques.

El 1972, MBM va utilitzar de nou l’esquema centralitzat a l’escola Thau, però van incorporar canvis substancials, derivats del desenvolupament tècnic i les noves orientacions pedagògiques. L’estudi va accedir al projecte a partir d’un concurs restringit que va convocar una entitat privada, Finestrelles S.A. L’escola havia d’incloure un parvulari per a 360 alumnes, ensenyament primari per a 720 i secundària per a 360. Era el projecte de més envergadura que havien realitzat fins aquell moment, a més havia de tenir en compte la recent Llei General d’Educació per ajustar-se als criteris de subvenció pública que establia el Ministerio de Eduación y Ciencia. La proposta va ser publicada a les principals revistes de l’època. L’arquitecte holandès Herman Hertzberguer va utilitzar l’escola Thau com a exemple per il·lustrar la seva idea de l’escola com a microciutat al llibre Space and Learning (2008).

El 1972, Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo va dedicar dos números consecutius a l’arquitectura escolar. Aquell mateix any, la revista va publicar una separata dedicada íntegrament als projectes escolars de MBM. A més de diferents exemples de la tradició anglesa, consignats per David Mackay a l’article «Informe desde Inglaterra»,[3] i del text «La evolución de la tipologia escolar en Cataluña», en què Martorell repassava el desenvolupament de l’escola primària al segle xx, segons els successius impulsos pedagògics i ideològics que havien incidit a Catalunya, l’assaig de Bohigas titulat «La escuela viva: un problema arquitectónico»[4] reconeixia les influències d’Erns May a Bornheimer Hang (1921), Jan Duiker a l’escola d’Amsterdam (1930), Alfred Roth a Alstetten (1933), Crow Island a Winnetka (1940) d’Eliel i Eero Saarinen, Lawrence Perkins, Todd Wheler i Philip Will, la guarderia San’Elia a Como, de Giuseppe Terragni (1936-37), el projecte d’escola a Darmstadt de Hans Scharoun (1951), les escoles a Hilbersum de Willem Dudok (1920) i l’escola Millbrae a Califòrnia (1962). També destacaven les referències a dues monografies d’arquitectura escolar: Edifici per l’instruzione (1947), de Pasquale Carbonara, i The New School (1950), d’Alfred Roth.

Isabel Durá Gúrpide. «La arquitectura escolar de Martorell, Bohigas y Mackay. El modelo concentrado como oportunidad educativa». Ra. Revista de Arquitectura, núm. 18, 2016, p. 71-80.

[1] Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell i David Mackay. Temas de arquitectura escolar, separata de la revista Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, núm. 88 i 89, Barcelona, 1972.

[2] Aquest últim no va arribar a construir-se, tot i que va ser el germen de l’escola Costa i Llobera, promoguda per la institució Propedagògic. El projecte es va iniciar el 1970, de manera paral·lela a l’escola Sant Jordi de Montbau, però la seva construcció es va posposar fins al 1976-1979. La proposta construïda assumiria alguns canvis assajats a l’escola Thau, com els materials, i augmentaria la independència de les seves parts.

[3] David Mackay. «Informe desde Inglaterra», Cuadernos de Arquitectura y urbanismo, núm. 89, Barcelona, 1972, p. 50-61.

[4] Oriol Bohigas. «La escuela viva: un problema arquitectónico», Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, núm. 89, Barcelona, 1972, p. 34-38.