07. Edifici per a menjador a la factoria Seat. 1953-1956

Interior dels menjadors. F. Català-Roca, 1960. Fons Fotogràfic F. Català-Roca, Arxiu Històric del COAC
01/02/2019

Arquitectes: César Ortiz-Echagüe, Manuel Barbero i Rafael de la Joya
Ubicació: Pg. de la Zona Franca s/n

 

Plantejament
La Sociedad Española de Automóviles de Turismo S.A., que produeix a Espanya automòbils de tipus lleuger, ha construït, seguint les normes de la legislació social espanyola, uns menjadors per al seu personal, a la factoria de Barcelona. Es va triar com a emplaçament, una zona de terreny a l’extrem sud-est de la factoria, l’única que no estava afectada pel pla de futures ampliacions que l’envoltarien a curt termini. El terreny és absolutament horitzontal, format per terres de runes, acumulades per tal d’elevar el nivell del sòl que en aquesta zona de Barcelona està afectat, de vegades, per inundacions.

Programa
Els menjadors tindran capacitat per servir menjars a 1.600 obrers, 300 empleats administratius i 100 tècnics. Hi haurà dos torns successius, de manera que la superfície es podrà reduir a la meitat en menjadors, però no en cuina. Aquesta cuina serà capaç de preparar menjars complets calents a tots els comensals. Existirà una comunicació fàcil entre cuina i menjadors amb offices amplis que permetin un servei ràpid. Es preveurà espai perquè, en un moment donat, un dels menjadors es pugui transformar en petita sala d’exposicions i servir un lunch en el cas de rebre un grup de visitants a la factoria. Els banys petits i guarda-robes s’establiran en nombre suficient tenint en compte els que ja hi ha en altres punts de la factoria.

Es considerarà important aconseguir la màxima economia en les despeses de conservació de l’edifici i les instal·lacions. A causa de la mala qualitat del terreny, es desitja un tipus d’edificació lleugera que faci innecessàries les fonamentacions costoses que s’han hagut de realitzar a les edificacions restants de la factoria. El temps emprat per dinar haurà de servir de sedant físic i espiritual al personal, que durant la jornada laboral està sotmès a l’aclaparadora i monòtona tirania de la fabricació en sèrie. Serà imprescindible que les edificacions compleixin les condicions estètiques i de confort per tal que produeixin un ambient apte per a aquesta finalitat.

Idees per al desenvolupament del projecte
Considerem que aquest edifici només ha de complir dos objectius: d’una banda, ser apte per servir un nombre determinat de menjars destinats a satisfer una necessitat biològica elemental; i de l’altra, crear un ambient agradable que produeixi un efecte sedant. El primer és un problema tècnic que s’ha resol mitjançant elements també tècnics d’espai, distribució, maquinària i instal·lacions. El segon, pel que té d’humà i íntim, és més complex i, per això mateix, la seva solució ha de ser simple. El millor camí és aprofitar la naturalesa, la vegetació, l’aire i el sol, però d’una manera íntima i personal. És fonamental evitar l’aglomeració massiva i anònima. En resum, ha de ser el jardí i l’individu. Per aquest motiu, s’han creat jardins i pavellons independents, encara que enllaçats per porxos que proporcionen una unitat dins de la varietat. A la costa mediterrània espanyola, es poden crear meravellosos jardins i és fàcil que la naturalesa sigui el personatge principal de l’arquitectura, i es pot reduir la construcció a una mera protecció per defensar-se d’unes inclemències circumstancials del clima.

La qualitat de jardí i d’individu de què parlàvem abans exigeix diafanitat per al jardí i aïllament per a l’individu. L’alumini i el vidre ens resolen de manera immillorable el problema de la diafanitat. El totxo, el problema de l’aïllament. Gairebé només amb aquests tres elements —alumini, vidre i totxo— hem resolt l’edifici.

L’alumini: lleugeresa i actualitat. El totxo: tancament i tradició. Ambdós tractats amb el màxim respecte, sense revestiments que desvirtuïn el seu valor estètic i sempre independents, sense mesclar-se. L’únic enllaç que ens hem permès entre ambdós ha estat el vidre, que els uneix sense desvirtuar-los.

Realització del projecte
A causa de l’elevat nombre de comensals i per tal d’aconseguir la intimitat assenyalada més amunt, s’ha subdividit l’edificació en sis pavellons enllaçats i separats per cinc patis que creen uns espais verds íntims i resguardats d’acord amb les idees exposades. El pavelló extrem situat al sud-oest del conjunt està destinat a menjador d’enginyers; es preveu que es pugui utilitzar, quan sigui necessari, per a la recepció de visitants. Els pavellons són d’una sola planta, amb coberta d’un sol aiguavés i grans finestrals que miren al jardí en una de les façanes, protegits a la part alta amb persianes i amb porxos a la baixa. A la façana oposada s’han utilitzat una filera de finestrals més reduïts amb una missió principalment de ventilació. S’ha establert una galeria àmplia de circulació que uneix la cuina amb els offices dels pavellons. A sota hi ha una segona galeria enterrada, on s’han col·locat les instal·lacions d’aigua calenta i freda, vapor, electricitat, etc. S’ha adoptat el mòdul de 1,60 x 1,60 metres en tot l’edifici, procurant així la màxima uniformitat en tots els elements estructurals.

Cuadernos de arquitectura, núm. 28, 1956, p. 8-13