02.06. Illa urbana. 1955-59

Arquitectes: Oriol Bohigas i Josep Maria Martorell
Ubicació: C. Pallars, 299-317

Es tractava de projectar i construir un grup de cases molt econòmiques, partint sempre de la realitat estricta dels anys cinquanta, és a dir, acceptant —i aprofitant— els baixos nivells de les tècniques i els oficis de la construcció, la neutralitat expressiva de l’urbanisme, l’escàs poder social i econòmic dels usuaris, immigrants nouvinguts amb estàndards baixos de confortabilitat, uns preus de lloguer d’acord amb els sous que els usuaris cobraven a la fàbrica promotora de l’operació. Es tractava, sobretot, de no il·lusionar-se amb la idea que la solució de l’habitatge popular en massa obligava a inventar noves tipologies de mòdul i agregació i nous sistemes de construcció enfocats a utopies de la industrialització. Murs de càrrega construïts amb maó, finestres de llums petites, concentració de serveis, cobertes inclinades de teula, escales amb murs continus i lloses de formigó. Forma urbana amb illa tancada i edificació continua. En general, serveis mínims, menys del que avui obliguen la majoria de normatives. En resum, una arquitectura pobra que utilitza la pobresa per obrir una nova línia estètica i per afirmar amb to contestatari que les urgències socials si no tenen un aparell de recerca al seu servei (car i ple de dificultats) només poden trobar solucions provisionals en la utilització de paisatges i continguts —urbans o suburbans— que, si parléssim en termes operístics, gairebé podríem anomenar «veristes».

MBM

Conjunt de 130 habitatges molt econòmics per als treballadors d’una important fàbrica metal·lúrgica de Barcelona, ubicat a la retícula Cerdà de l’Eixample barceloní, que ocupa tot una banda de l’illa, inclosos els xamfrans.

La planta de l’habitatge és molt concentrada amb un espai únic central, entrada-cuina-menjador. Malgrat l’orientació, ha estat necessari distribuir els habitatges a raó de quatre per replà (en dos nivells diferents) per aconseguir bones condicions econòmiques. En una urbanització més lliure, el bloc s’hauria orientat seguint l’eix nord-sud per tal que tots els habitatges tinguessin el mateix nivell d’assolellament. (Cal tenir en compte, però, que el tema de l’assolellament a Espanya no és gaire fonamental, i menys en uns habitatges per a famílies obreres en què tant l’home com la dona treballen tot el dia i els nens gaudeixen d’una molt bona guarderia infantil a la fàbrica propera). Es ventilen dos dormitoris a través d’un pati interior. Pensem que el pati interior de ventilació, malgrat els tòpics de l’arquitectura moderna i la seva propaganda a favor dels blocs aïllats i de la necessitat absoluta dels conjunts lineals amb ventilació directa per a totes les habitacions, poden encara mantenir-se i faciliten un tipus d’habitatge concentrat que té molts avantatges.

S’ha intentat superar la monòtona continuïtat de l’illa de Cerdà individualitzant els diferents cossos separats per l’escala i els estenedors. La forma interrompuda de la façana intenta subratllar millor aquesta individualització, segons el nostre parer, força important per a una relativa humanització de l’espai urbà.

Superfície mitjana de l’habitatge: 60 m².

Materials de construcció molt senzills i absolutament tradicionals, abandonant qualsevol simulacre d’arquitectura altament industrialitzada, de moment encara impossible al nostre país i menys en temes tan econòmics com aquest. Maó corrent en tots els murs, maó envernissat en planta baixa, formigó encofrat i formigó buixardat, baixants de ceràmica envernissada, coberta a quatre vessants amb teula àrab i «tortugada» (canalera de teulada, utilitzada amb freqüència en l’arquitectura popular catalana i construïda amb peces ceràmiques semblants a una teula amb aleta), gelosia de maó als estenedors, finestres de fusta amb porticons. Les finestres de les estacions tenen un porticó vertical independent per a la ventilació. S’ha moblat per complet un pis model i s’han utilitzat només elements de sèrie que es troben al mercat. Es va aconseguir completar l’estança i els tres dormitoris amb el pressupost màxim de 25.000 pessetes, que es van reduir fins a 17.000, en una fórmula una mica més modesta.

Va rebre el premi FAD 1959 al millor edifici construït a Barcelona aquell any.

Revista Nacional de Arquitectura, núm. 28, abril 1961, p. 19-22