02.05. Hotel Park. 1950-54

Arquitecte: Antoni de Moragas i Gallissà
Ubicació: Av. Marquès de l’Argentera, 11

A l’avinguda del Marquès de l’Argentera, davant de l’Estació de França, hi havia una petita illa de forma irregular amb façana a quatre carrers, edificada solament en planta baixa i un pis. Dels quatre carrers, tres són estrets i de poca categoria; tan sols el quart, l’avinguda del Marquès de l’Argentera, és d’importància, potser una de les vies més àmplies de la ciutat. Malauradament, la façana més estreta de l’illa, d’uns set metres, corresponia a aquesta avinguda.

Quan es projectà l’edifici, que estava destinat a hotel, es va pensar enderrocar prèviament la construcció existent. Fou llavors quan ens vam preguntar per què tenia tan poca alçada la construcció situada en un lloc tan antic i cèntric de la ciutat. Desagradable va ser la sorpresa en descobrir que, per sota l’edifici i tot al llarg d’aquest, hi passava un canal de quatre metres d’amplada, un conducte d’aigües procedents del Rec Comtal, una de les instal·lacions d’aigua més antigues de la ciutat, la construcció de la qual es remunta a l’Edat Mitjana. Aquesta circumstància, que no es pot apreciar exteriorment, fou la que determinà totalment l’estructura de l’edifici a causa dels problemes de fonamentació que originava. Va haver-se de recolzar per un costat sobre el mur del canal i, de l’altre, a escassa distància i sobre un terreny sorrenc amb el nivell de l’aigua del mar a 4,7 metres de fondària.

A la façana principal, és a dir, la de set metres d’amplada, s’han afegit tots els voladissos que les ordenances municipals toleren per tal de dissimular la seva estretor. A més, s’ha intentat obtenir més amplitud no limitant els voladissos per arestes verticals, sinó mitjançant una línia trencada. D’aquesta forma, s’aconseguia que en observar l’edifici lateralment es perdés qualsevol punt de referència amb el qual es pogués apreciar l’amplada exacta de la façana.

L’estructura és mixta, de formigó armat i maó, una fórmula molt econòmica i molt d’acord amb el pressupost limitat de què es disposava. Als soterranis, s’han emplaçat els serveis generals de calefacció i magatzems. A la planta baixa, a més d’unes botigues, hi ha l’entrada a l’hotel i un bar amb entrada independent. A la resta de les plantes es distribueixen fins a cent cambres, totes elles, com a mínim, amb servei de WC i un bany petit.

L’emplaçament de l’edifici en una de les zones més antigues de la ciutat suscità el clàssic dilema de modern o antic. Naturalment, aquest dilema no va plantejar-se’l l’arquitecte, sinó aquells que creuen que l’arquitectura no és una cosa viva, sinó una farsa. Malauradament, d’aquests darrers n’hi havia molts i es varen originar polèmiques apassionades al voltant de l’edifici, fins i tot es va donar el cas de un pare i un fill que van arribar a no parlar-se com a conseqüència dels seus punts de vista diferents.

En definitiva, no ho havia per tant, ja que es tracta d’un edifici corrent, sense gran pretensió, com han de ser els edificis que es fan cada dia.

Revista Nacional de Arquitectura, núm. 182, febrer 1957, p. 26-28