02.04. Reforma del cine Fémina. 1951

Arquitecte: Antoni de Moragas i Gallissà
Ubicació: Pg. de Gràcia, 23

El cine Fémina, situat al passeig de Gràcia, va ser un dels primers cinemes que es van construir a Barcelona. La comoditat de les seves butaques es va fer cèlebre, i juntament amb el seu emplaçament, en un dels centres principals de la ciutat, el van consagrar com un dels cinemes més distingits de Barcelona a l’època del cinema mut. Posteriorment, es va fer vell; va arribar la seva decadència fins que, en va canviar d’empresari, l’any 1949, s’imposà la necessitat de dur a terme una reforma. La necessitat de corregir unes goteres va aconsellar un canvi de la coberta. Com s’havia de canviar de coberta, valia la pena que la nova permetés construir un amfiteatre. Total, el cinema Fémina va quedar convertit en un solar i es va haver de projectar un cinema nou. Les obres es van realitzar en dues etapes : la primera a l’estiu de 1949 i la segona a l’estiu de 1951.

Durant la primera etapa es va acabar la platea, la boca de l’escenari i la coberta. Durant la segona etapa es va construir l’amfiteatre i tot el cos de l’edifici corresponent al carrer Diputació.

L’accés a la platea es realitza mitjançant el vestíbul del passeig de Gràcia, avui dia encara inacabat. L’accés a l’amfiteatre es fa pel carrer Diputació. Són com dos cines completament diferents amb una sola pantalla. D’aquesta manera, els espectadors de classes diferents mai es trobaran al mateix vestíbul i així s’evitaran els consegüents complexos.

És perfectament visible on acaba la primera etapa i on comença la segona. No en va, van transcórrer dos anys, decisius en l’evolució estètica de l’arquitecte. A la primera etapa es troben encara franques reminiscències neoclàssiques en motllures, plafons, etc. , mentre que la segona etapa significa un veritable esforç de superació estètica.

Els trets més destacats, que contribueixen a donar personalitat a l’obra, són la superfície ondulada, a base de fusta, de la façana, i els taulons de fusta de sota l’amfiteatre, a l’interior.

La façana del carrer Diputació està concebuda, a la part superior, dins dels conceptes funcionalistes més rígids; però en arribar a la planta baixa, com aquell qui fa una cabriola, apareix una superfície ondulada traçada a sentiment. Sembla com si es volgués demostrar que una època ha acabat i n’ha començat una altra, o que és possible agermanar una arquitectura geomètrica i clara amb les formes irracionals i els materials que, com la fusta, són confortables.

El sostre de la zona de platea, situat sota l’amfiteatre, havia de tenir la qualitat d’evitar qualsevol sensació de pesadesa. Això s’aconsegueix mitjançant uns taulons de fusta que, separats del cel ras, allotgen a la seva cara superior fileres de tub lluminós. La impossibilitat d’apreciar la distància que els separa del cel ras, juntament amb la incertesa de saber d’on procedeix la llum, aconsegueix produir en l’espectador situat sota d’aquest sostre una veritable sensació de frescor i transparència.

Revista Nacional de Arquitectura, núm. 138, juny 1953, p. 31-34