02.02. Casa Moratiel. 1955-57

Arquitecte: Josep Maria Sostres i Maluquer
Ubicació: C. Apel·les Mestres, 19 (Esplugues de Llobregat)

En una parcel·la de ciutat jardí, estreta i allargada, Sostres distribueix el programa d’aquest habitatge de manera que el cos de dormitoris i el de serveis deixen entre ells la zona comunitària. Aquesta planta suggereix la idea que prové d’una altra, oberta, que s’ha replegat sobre si mateixa per guardar la privacitat dels seus usuaris, deixant el seu nucli obert a l’aire i a la llum.

No ens atreviríem a remetre aquest habitatge a la tipologia de cases amb pati, ja que ni en l’aspecte distributiu ni en l’ús de l’element apareix caracteritzada com a tal. Així sembla confirmar-ho la manera en què ha estat reduït gairebé a una abstracció de si mateix. Més aviat es pot parlar d’una planta central.

L’estructura de la casa estava pensada al començament com una retícula uniforme de pilars metàl·lics sobre els quals descansava una placa quadrada de formigó armat. Exigències d’ordre econòmic van fer que les parets passessin a ser elements sostenidors i no simplement de tancament. És possible que aquesta circumstància conduís els propòsits inicials de Sostres cap a una altra direcció: plantejar la casa sobre una superfície plana ideal, com un quadrat generatriu que llisca sobre els pilars com a línia directriu, perforant el pla de coberta que es trasllada per cobrir l’estudi i reforçant aquest moviment amb l’emergència del cilindre de l’office, hauria suggerit la idea d’un objecte lleuger, ascensional. La imatge definitiva de la casa apareix, per contra, com lligada al terra, estabilitzada a sobre. La intuïció sobre l’estructura ens la presenta ara com una placa que es recolza sobre caixes d’inèrcia i ens proporciona el suggeriment orgànic que la casa està formada per ossos i intersticis: l’espai de la zona comunitària flueix i s’escampa cap a l’exterior.

La casa estableix una gradació en la seva relació amb l’exterior: tancada al nord i resguardada de l’entrada, oberta al sol i al jardí. La doble paret exterior de l’entrada i la visera sobre la façana vidriada formen aquella segona pell que permet que la casa s’autorefrigeri; el pati contribueix al bon aireig de l’interior.

Les entrades principal i de servei queden determinades com un forat entre dos cossos massissos que se separen; l’accés és comú i es bifurca una vegada superada la petita escalinata. L’escala de cargol interior uneix el nivell del garatge amb els del servei i la terrassa. La xemeneia de l’estudi comparteix el tiratge amb el de la sala d’estar. La proximitat d’aquestes connexions dona idea de la precisió i economia amb què s’han resolt els problemes de relació interna. El joc entre opacitat i transparència, entre superfícies mats i brillants, entre tons clars i foscos esdevé el protagonista principal de l’espai: mitjançant els reflexos, les vibracions i el clarobscur l’aire queda sotmès a la intensa acció de la llum.

Si ens acostem a la casa per la seva façana nord, podem descobrir alguns dels recursos visuals en què s’ha basat la composició arquitectònica: així el lleu talús de gespa proporciona la il·lusió d’una major profunditat perspectiva i emfasitza el recolzament de la casa sobre el terra.

Com a la casa Cusí, en aquest cas també s’estableixen una sèrie de correspondències cromàtiques, encara que les relacions són més complexes ja que entren en joc certs valors lineals (com el de la fina barana de tub que dibuixa la silueta de la planta i dona una referència espacial als cossos sortints), o de contrast (com el que s’estableix entre el cos lleuger de l’estudi i el cilindre rotund de l’office).

La recerca de l’equilibri dinàmic es duu a terme fent entrar a la composició tots els elements; el detall més petit serveix per matisar el contrapès. Sobre la base de la utilització selectiva d’uns materials (especialment el ferro i el vidre) i d’unes tècniques, formigó armat formant plaques, petita prefabricació, Sostres realitza un exercici sintàctic acurat. Sembla que no és present cap actitud programàtica o pionera, que se situaria fora del seu context històric adequat; sinó que aquells elements que van formar part del programa de la nova arquitectura en el període d’entreguerres són recollits aquí en la seva forma canònica, és a dir, amb els valors i significats madurats en aquella experiència i sotmesos a un procediment basat en el canvi d’òptica produït per l’alliberament dels vells hàbits visuals: així s’aprecia com la perspectiva queda supeditada a un sistema de relacions visuals i no és ella qui estableix les pautes principals.

Les grans superfícies vidriades, permeses per la independència entre estructura i tancament; les finestres apaïsades, l’aprofitament de la terrassa com a jardí, són alguns dels temes identificables. L’escala exterior constitueix un disseny constructiu reeixit: els graons prefabricats en formigó armat de secció triangular s’emboteixen en els muntants d’escala formats per perfils laminats en C, als quals se solda la barana de tub metàl·lic. El muntatge en sec d’aquests elements permet una gran precisió en l’acabat. També les portes corredisses que s’allotgen darrere l’escala són elements realitzats en taller.

Certes obres paradigmàtiques de l’arquitectura moderna —la villa Savoye de Le Corbusier, la casa Tugendhat i el pavelló a Barcelona de Mies van der Rohe— semblen haver estat revisitades i proporcionen el marc iconogràfic de referència a aquesta obra que es converteix en un testimoni més dels principis que ajudaren a formular i dels quals en són resultat.

2C Construcción de la ciudad, núm. 4, agost 1975, p. 37