02.01. Escola Universitària d’Estudis Empresarials de la UB. 1955-1961

L’edifici projectat ha de tenir un període mínim d’aplicació de mig segle, circumstància que obliga a pensar que la seva estètica i característiques diferencials han de respondre a les tendències dominants en l’actualitat i ja consolidades en l’arquitectura i que, sens dubte, es perfeccionaran a poc a poc en els lustres immediats.

La forma del terreny disponible i la seva extensió més aviat reduïda obliguen al desenvolupament de l’edifici en forma longitudinal, amb orientacions principals cap a llevant i ponent, i aprofitant les zones restants per ubicar aquells locals que, per exigir més llums en la seva estructura, convé que suportin menys sobrecàrregues, com són les grans aules, sala d’actes, locals de direcció, etc.

Aquesta composició general resulta també obligada pel fet que unes mateixes aules per a classes molt nombroses s’hagin d’utilitzar per a diferents cursos o grups d’alumnes, fet que exigeix que siguin fàcilment accessibles i estiguin disposades al mateix nivell sempre que sigui possible; s’ha hagut de dedicar alguns espais a aquesta exigència, que haurien pogut quedar com a zones verdes si s’hagués augmentat l’altura del cos principal de l’edifici.

La solució proposada coordina les exigències anteriors, situant les altres aules i locals en un cos de cinc plantes, que presta al conjunt la deguda prestància i harmonia de volums requerits per a la finalitat a què es destina.

Amb això s’afavoreix alhora l’economia de l’obra en poder alleugerir els forjats d’aquells grans locals i reduir les circulacions verticals, i també un gran avantatge funcional en proporcionar-los il·luminació zenital pràcticament uniforme, tant amb llum natural com amb l’artificial.

El bloc de cinc plantes està estructurat amb llums de dotze metres entre la façana est i l’oest i un mòdul de tres metres al llarg de cada façana. Amb això s’aconsegueix una diafanitat interior absoluta que permet la distribució gradual de locals que, per la seva variada funció i capacitat, no s’adaptarien, sense forçar-los, a una estructura més densa.

Aquesta normalització estructural en el bloc principal de la construcció millora les condicions econòmiques en uniformar els elements constructius, reduint-los a un mínim de models diferents.

Zonificació primària d’àrees de funció

S’han diferenciat les àrees de funció següents:

Direcció, professorat, escolar, esbarjo, administració, actes públics, servei.

La zona escolar és la més complexa en la seva concepció, a causa de les característiques especials d’aquest centre.

Així com en altres edificis d’aquest mateix caràcter escolar, les àrees d’acció d’un grup homogeni d’alumnes estan definides per un conjunt de locals, diferents, en general, dels utilitzats per altres grups, aquí les necessitats són tals que la majoria dels locals són comuns a gairebé tots els grups d’alumnes, i si bé apareixen locals específics, aquests són utilitzats per masses d’alumnes molt diferents.

Això no permet, en aquest cas, establir àrees d’acció pròpies a cada curs d’alumnes i obliga a una disposició de locals suficientment flexible per permetre la seva mútua comunicació en qualsevol ordre i amb la major comoditat i eficàcia.

Hi ha nou locals (tres de 200 alumnes i sis de 150) que, ateses les seves capacitats i el seu caràcter general d’ús per part de gairebé tots els cursos, s’han disposat al voltant d’una galeria de circulació tancada, que, alhora envolta un ampli espai verd, al qual té accés i del qual agafa llum.

Aquest anell, que passa pel vestíbul general d’accés com a punt de contacte amb l’exterior i rep l’escala general d’alumnes, que el comunica en vertical amb les altres plantes docents, forma el nucli circulatori de la gran massa d’alumnes.

Composició d’alçats

En la composició d’alçats s’ha seguit el criteri de la sinceritat i senzillesa en l’expressió plàstica de les funcions internes com a base de la bellesa més pura.

Els volums de les grans aules apareixen a l’exterior com a masses cegues amb pedres de la regió, que reforcen el seu propi caràcter, alhora que compleixen perfectament les necessitats de la funció, que alberguen i contrasten, revalorant-lo amb el gran volum de l’edifici de cinc plantes, tot de vidre, estructura de formigó vist i ampits de mosaic Vetroso de color blau intens.

L’excessiva pesadesa que podia produir el volum cec de les aules s’alleugera per la interrupció que hi proporcionen els finestrals dels despatxos dels catedràtics i dels seminaris, els quals donen la necessària escala humana al conjunt.

A la zona nord, destaca el volum de la Secretaria i sala d’actes, dividit horitzontalment per aconseguir destacar amb més dramatisme la peça de la sala d’actes, que es presenta com a unitat molt cega, decorada amb grans pintures murals de Joan Miró, en contrast amb la zona baixa, més reduïda en planta, que presenta grans panells vidriats a les parets que tanquen la sala del públic i l’entrada.

El bloc de cinc plantes destaca la seva arquitectura neta i el volum clar amb la seva composició en alçats absolutament regulars en deixar vista l’estructura, tant en els seus elements horitzontals com verticals, que van en formigó tractat amb buixarda.

Revista Nacional de Arquitectura, núm. 167, novembre 1955, p. 11-15